Ilustracions: Guillem Carabí
Valoracions de la casa
Josep Mª Jujol junior
Entre los ubérrimos viñedos del pueblo de Els Pallaresos surge la antigua casa de propietarios productores en otro tiempo de excelentes vinos: la Casa Bofarull.
La grandiosa y rústica casa del siglo XVII, se convierte en manos del arquitecto Jujol en elegante, cómoda y vistosa mansión.
Construye el arquitecto una acogedora galería donde la vista se solaza con los extensos campos de cepas. Sobresale del edificio una espectacular torre, dominando casa, hacienda y población. Que se ha convertido en símbolo representativo del pueblo.
Coronada por el Ángel de la Guarda, obra escultórica del propio Jujol, con sus grandes y recortadas alas, protege las propiedades y habitantes, mientras siempre se enfrenta contra el viento, como veleta.
Espectacular escalera atraviesa toda la altura del edificio, con barandilla única en el mundo, otra genialidad del arquitecto Jujol.
La mano maestra como pintor, nos deleita con una interpretación de las cuatro estaciones del año, plasmadas sobre un muro por el propio Jujol.
Muebles y detalles sin fin adornan la casa y los edificios auxiliares. Maravillosa la puerta del lagar. Los viejos instrumentos de labranza convertidos en herrajes sublimes complementan la puerta principal de la mansión.
Una maravilla de un genial arquitecto-artista. Aquí encontramos al Jujol pintor, escultor, artesano, diseñador y siempre arquitecto.
Josep Llinàs
“Problema: no hablarás de aquello que amas ni de lo que te entusiasma tanto sino, ¿lo verás desaparecer? Pero por otra parte: ¿de que hablar si no?”
“Lento en la sombra”, Peter Handke
Fa molts anys que visito la Casa Bofarull i sempre és diferent. La casa respira i viu l'aire del Camp de Tarragona; reflexa i amplifica l'any, l'estació, el mes, el dia i l'hora en què es visita: Temps i materialitat indivisibles.
De manera que, després de cada visita, la meva experiència i els meus records de la casa són diferents, tot i que, invariablement, durant o després de la visita estic més content que abans.
Últimament crec que la Casa Bofarull dóna, evidentment, allotjament i refugi material als seus habitants, però també (també, refugi material) als habitants del món celestial.
La Casa Bofarull acull una indissoluble fusió de la vida al cel i la vida a ras del terra, al Camp de Tarragona.
La Capella Sixtina, en certa manera una invitació excepcional a fer-se visibles a aquests habitants del món celestial, que mostren la seva corporeïtat sobre les parets, asseguts a les cornises, entre les pilastres, és un esplèndid testimoni de què el cel, l'espai buit (i per tant, disponible segons els arquitectes) ja està ocupat plenament, com ho està la Terra.
A la torre de la Casa Bofarull que, a mida que s'enlaira barreja amb més convenciment aire i materialitat, s'arriba el més aprop possible del cel, s'han disposat restes de plats, vasos, ampolles i un porró sobre unes estovalles (el revestiment blanc de la coberta a quatre aigües). Una taula parada amb restes inútils que mostren als habitants del cel els prodigiosos atributs del món material. La teulada-taula és una invitació en tota regla a compartir els dos mons, una ofrena generosa i innocent, com potser podria ser la que els nens fan als mateixos habitants la nit de Reis.
Al contrari de la Torre, la paret que limita el safareig i l'estructura que el cobreix, situats a ras de terra (al contrari de la Torre), encarnen relacions amb forces subterrànies i gravitatòries, forces que mantenen als homes “aplastados contra la concha de la Tierra”.
La violència continguda i amarrada en aquests dos elements, paret i estructura, implosiona la paret i modifica l'estructura. En el primer cas apareixen punxes que deformen el seu límit vertical i, en el segon, pedres que arriben des del terra i s'intercalen com anells en els arcs.
El que a la Torre és invitació i hospitalitat oferta als habitants del món celestial, al safareig és lluita i contenció per salvar l'home de les forces obscures que respiren sota l'arrebossat.
Aquestes modestes reflexions, que tracten sobre altres possibles visitants, no són més que una salutació a la decisió de l'Anna Manent i la seva mare d'obrir la Casa Bofarull a visites públiques.
Desitjo de tot cor, que aquest delicat canvi d'“status” de la casa, sigui un èxit en tots els sentits possibles.
Carlos Flores
Entre las intervenciones del arquitecto tarraconense Josep Maria Jujol sobre edificios ya existentes (bien modificándolos de modo importante o simplemente “jujolizándolos” mediante alguno de sus personalísimos “toques” ) sería preciso situar en un lugar muy destacado a esta casa pairal de Bofarull en la que a través de actuaciones sucesivas el arquitecto irá dejando (entre 1913-1931) toda una asombrosa muestra de su particularísimo entendimiento del hecho plástico, logrando una vez más la auténtica GESAMTKUNSTWERK u obra de arte total.
Especialmente notables en esta Casa Bofarull sería la torre del Ángel con su escalera de barandilla cien por cien jujoliana; el propio ángel-veleta sobre la pirámide-pedestal portadora de los míticos escudella i porrón, infinitamente reproducidos en los libros; la excepcional puerta principal con un uso escultórico de aperos de labranza inutilizados y un tratamiento de elementos de madera anticipador de los hallazgos que cincuenta años más tarde plasmaría en sus obras el destacado representante de la vanguardia artística española Lucio Muñoz; los esgrafiados de uno de los volúmenes laterales modificados, incluyendo el originalísimo balcón; la galería neomudejar así como la fuente del patio situado a nivel inferior con abertura triangular en el muro provista de admirable rejería, amén de otros pormenores en hierro, madera, pintura o vidrio cuya mención detallada harían interminable esta nota.
En el interior, el pequeño despacho-gabinete con algunas de las más valiosas -y raras piezas que puedan aún contemplarse- de mobiliario jujoliano una muestra de su prodigiosa inventiva también en el campo de diseño.
Completando el conjunto, una serie de obras (menores solo por su condición “de servicio”) especialmente la pérgola sobre el lavadero, formada por una serie de arcos de crucería, “equilibrados” del tipo tan estimado por Gaudí, su maestro y máximo admirador.
La visita al pueblo de Pallaresos permitirá a si mismo el encuentro con algunas otras extraordinarias muestras del talento de este gran arquitecto y artista al que desde hace más de medio siglo vengo considerando y proclamándolo una y otra vez como una de las figuras más sutiles y provocativas, bárbaras y refinadas, desprejuiciadas y creativas de todo el ARTE europeo del siglo XX.
Carlos Flores, arquitecto
Madrid
Guillem Carabí
A Casa Bofarull allò profà i allò cristià comparteixen temps i espai: no hi ha distinció entre les actuacions de Jujol que adeqüen i actualitzen el programa de la casa —treball i repòs—, i les que mostren la voluntat de fer litúrgia. Si l’entrada ens rep amb l’Ave Maria, al fons del jardí i en estricte axialitat horitzontal ens espera el sermó del, ara sacerdot del camp, drac-insecte sobre la font, prest a santificar el recorregut interior de Casa Bofarull.
Però si el fet religiós atorga unitat narrativa a la casa, el moviment, com a tret inapel·lable del món dels vius, i del viu món del camp, és qui permet fer realitat la màxima de la terra al cel: pedres que remunten el sòcol de la casa dels administradors fins al carenat de coberta; eines del camp que es rebreguen i s’esmunyeixen d’entre el llindar de la porta principal; esgrafiats que imiten el vol erràtic dels petits ocells o potser les formes dels núvols; bandes que assenyalen el canvi de gruix a la façana posterior; una serp que ens acompanya des de baix de la torre de l’escala que esdevé cistella i que recull el moviment dels petits dracs que juguen dalt del mirador de sobre les golfes; el groc del sol i el blau del cel com a tons presents en fusteries, sostres o parets.
Tot l’univers a tocar dels nostres ulls. Forma, funció i discurs es mostren a Casa Bofarull, de la mà de Jujol, com aquella arquitectura que, per natural, esdevé necessària.
Agost de 2013
Guillem Carabi, Dr. arquitecte
Perejaume
“Fa un gran efecte de pensar que les dues grans masies de la nostra cultura, el mas Bofarull que remodela Josep Maria Jujol als Pallaresos entre el 1914 i el 1931 i La masia que pinta Joan Miró entre Mont-roig i Paris l’any 1921-1922, van ser concebudes contemporàniament, a una trentena de quilòmetres de distància i amb una absoluta desconeixença mútua”. (Del llibre Mareperlers i ovaladors.)
“Quan veiem l’àngel-penell sobre la gran caixa d’escala del mas Bofarull podem concebre que, amb el gir de l’àngel i a través de la rosca de l’escala, tot l’edifici es cargola a terra o es descargola de terra”. (Del llibre Mareperlers i ovaladors.)
Josep Mª Jujol junior
Josep Llinàs
Carlos Flores
Guillem Carabí
Perejaume
Enllaços d'interès
© 2013 Casa Bofarull
Carrer Major, 11
43151 Els Pallaresos (Tarragona)
telf.: +34 602 58 52 51
Fotografia: Sergi Masip
Disseny i programació web: